Cervesa per la ressaca.

En la meva ordinària, agitada i hormonal adolescència sempre havia sentit a dir que una bona ressaca de cervesa es curava amb més cervesa, llenya al foc que es crema la casa.
Per manca de pebrots, potser, jo mai ho vaig arribar a provar; només faltaria que la recepta fos llegenda urbana i encara s’emboliqués més la troca i l’empanada mental es multipliqués.
L’embranzida presa per la societat contemporània i global dels darrers quinquennis ha fet que les nostres cames anessin més de pressa que el nostre cervell i que el consumisme disparés el creixement desmesurat, l’equilibri del planeta es poses en perill i que darrerament descobríssim, oh sorpresos, que el sistema econòmic i social que tenim no funciona i que per això cal fer canvis importants.
Canvis importants que comportin un creixement mesurat, un endeutament equilibrat i unes estructures socials que racionalitzin el nostre pas per la vida pròpia i també per la vida comuna.
Les mesures del govern espanyol per evitar una aturada de la maquinària productiva automobilística son com la cervesa per la ressaca. Per un costat veiem que el consumisme eixelebrat ens embriaga i per l’altre hi posem cura promocionant a la desesperada aquest mateix consumisme.
Potser en Zapatero va ser dels que de jovenet van curar-se les ressaques pubertanes amb més cervesa, però allò no deixava de ser experiments amb gasosa (be, amb cervesa).
Serà, potser, que som incapaços d’aturar aquest carro desbocat en el que anem tot pujats?
Potser el que caldria és precisament promoure el seny i el raciocini per endegar aquesta nova societat que molts esperem i treballem per tenir.

jimmi Romeu.
La Factoria.

Des del meu balcó de Poal se sent la tempesta.

Semblava que estatut i finançament autonòmic estaven perdent aureola, però no és ben be així.
Aquestes darreres setmanes he escoltat polítics socialistes amb arguments de fum quan se’ls pregunta si la relació PSC-PSOE perilla davant el ninguneig al que estem sotmesos, els catalans, per part del govern d’Espanya.
Fa tot just deu dies Jordi Hereu, alcalde de Barcelona, li passava la muleta a la Neus Bonet dels matins de Catalunya Radio i es negava a admetre que la relació entre socialistes espanyols i catalans mereix un trencament -amb arguments de polític 1.0 trets de la txistera-.

La imatge d’un Pepe Montilla cabrejat amb en ZP em fa riure ja que mai acompanya els fets i un cop més serà mostra del claudicalisme al que els socialistes catalans estan sotmesos des del carrer Ferraz.
Ridícul ens sembla el que està passant: ens buiden les carteres des de Madrid, els qui ens defensen a la plaça Sant Jaume, no tenen pes, o no tenen pebrots i en cap moment ens dona la sensació d’estar en bones mans. I a més se’ns titlla d’insolidaris.
El panorama perplex dona poca confiança i reforça aquella proposta que fa en Miquel Martín i Gamisans, periodista del Pla amb criteri contrastat, que diu que ERC i ICV no estan tant allunyats l’un de l’altre.
I si a més s’hi suma CDC en un hipotètic tripartit, reforçarà la capacitat negociadora i de pressió que podem fer quan parlem de país, que no d’ideologies.
El caixa o faixa està servit però sembla que ningú no gosa trencar plats per a fer sortir Catalunya del bucle absurd en el que es troba. Això sí, les europees estan a prop i potser
reforçar els partits catalans de debò serà l’opció més creïble, dins l’increïble mon de la política 1.0.

jimmi Romeu.
La Factoria.